Xemeneies als talons
| 28 gener 2011Em fan mal els ulls de tant de mirar i mirar, els braços sempre caiguts per no abraçar-te. Tinc xemeneies als talons, sempre intentant escapar d’aquelles imatges. Un stop, i un senyal de carrer tallat als pensaments: i per últim una cinta groga, perquè mai més ningú entri.
No importava abans, (era un passeig quotidià) aquest costum de mirar des de fora: passant de llarg i imaginant-me dins. Els cristalls grossos no em separaven de ningú, podia inventar les meves històries al peu d’una foto. ¿I ara què li passa al costum? ¿per què s’obstina en subratllar els meus defectes i no em deixa viure entre indiferència?
Ara ja no distingeixo l’obsessió de la raó. Ara, el meu cap es convertit en una bobina de llana. ¡Amb compte! Un gat negre està solt i no para d’enredar tot allò que duc per dins. Així i tot, si algú intenta desfer el nus, game over a la història, perquè fa mal, perquè fa molt de mal, perquè així tampoc m’agrada.
Jo no tinc un bonic final per a tot això, però tampoc importa. Faré ús de la millor reserva: amics i una sol·licitud d’un nou fetge, perquè al que tinc, li queden molts silencis.
David de Paz